Livre I, fable XII

Eus a vihanoc’h traoù e teu c’hoazh ar gentel.

Un deiz, oc’h evañ dour ez oa un durzhunell,
A-hed ur wazhig sklêr. Eno ur verienenn
                  En em gavas en he c’hichen,
Pehini, o stouet re lark a-zioc’h al lenn,
                  En dour war he fenn a gouezhas.
                  Al lenn eviti zo mor bras ;
                  Kaer he deus neuñv, al loenig kaezh,
                  Na c’hell kaout poent da zont er-maez.
            An durzhunell a reas aluzen,
                  En un teuler d’ar verienenn
                  Ur geotenn da dalvout plankenn,
Hag al loen paour, diwar-goust ar bod geot,
                  A c’hellas en em denn’ en aod.
                  War an eur-se e tegouezhas
                  Ur baleant war e dreid noazh,
                  Ur gwar7 hag ur bir en e zorn. 
Gwelet a ra ar goulm, en ur sellet a-gorn :
Houmañ, ’mezañ, zo din ; hag eñ bizal e denn.
                  Met ken buan ar verienenn,
Her flemm e seul e droad. Eñ, en un treiñ e benn,
                  En deus spontet an durzhunell,
Ha koan ar baleant a ya gant an avel.